Reflexió Final

Hem acabat l’últim problema de l’asignatura, en el que hem pogut aprofundir sobre la Zona de Desenvolupameht Proper, la importància d’activar els coneixements previs, la influència de les expectatives del mestre i les interaccions de l’aula.

La pel·lícla «Ser y tener» també ens ha ajudat a entendre millor les diferents metodologies treballades a classe, a veure com el mestre desenvolupa els coneixements previs i com crea zones de desenvolupament proper. A més de veure diferents situacions de la vida, com la malaltia del pare d’un alumne, la nena amb un problema d’aprenentatge i de relacionar-se amb els demés (Natalie) i el nen dinàmic i inquiet que necessita més atenció que els demés (Jojo).  La veritat és que la pel·lícula m’ha agradat molt, sobretot la manera de treballar del mestre. Les seves metodolgies m’han agradat i el com les portava a terme també.

Una altra cosa que m’ha agradat ha sigut l’escola rural. Penso que aquestes escoles estan molt bé perquè al haver-hi menys nens, és més familiar i això m’agrada molt. Una altra cosa és que tots els nens de les diferents edats estan junts i penso que això és molt bo; d’una part perquè estan junts en la mateixa classe però separats en diferents taules, i això fa que l’aprenentatge estigui adaptat a cada edat, i per l’altra perquè s’ajunten amb nens de diferents edats i això els pot enriquir, el nens més petits aprenen dels grans i els grans aprenen alhora ensenyant als petits. D’aquesta manera també s’adapten i aprenen a conviure amb persones de diferents edats.

El que potser no trobo tan bé de les escoles rurals és que hi hagi només un professor. Penso que relacionar-se amb altres professors és bo perquè cadascú enten l’educació d’una manera i han de compartir els diferents punts de vista per poder millorar l’ensenyament. Cada professor actúa d’una manera determinada, té unes metodologies i una manera de fer diferent als altres i sap diferents coses, i això pot ser enriquidor tant pels alumnes com per als altres mestres.

 

 

Respecte a la Zona de Desenvolupament Proper, penso que és essencial treballar-ho, perquè el nen sempre necessita una mica d’ajuda per a assolir tasques que encara no pot fer sol, això el motiva i li puja l’autoestima al saber i comprobar que ell és capaç de fer coses de manera independent. També s’ha de dir que no és fàcil crear aquestes zones, ja que s’ha de tenir en compte els coneixements previs que té l’alumne i s’ha de proporcionar una ajuda ajustada a l’alumne, ni ajudar-lo massa perquè s’avorrirà i sentirà que això és molt fàcil, ni ajudar-lo molt poc perquè es pot frustrar al veure que no pot fer-ho. Cada nen necessita una ajuda ajustada a les seves capacitats.

I per últim, com ja vaig comentar a l’altre problema, les expectatives del mestre influeixen molt en l’alumne. Depenent de la fe que tingui el professor en l’alumne, aquest es motivarà a fer les tasques i a aprendre, o al contrari, la seva autestima baixarà i es rendirà.

 

Donem per acabat aquest problema i aquesta assignatura, en la que hem après moltes coses sobre l’educació i ho hem fet d’una manera diferent: realitzant aquest blog. Espero que us hagin agradat totes les meves reflexions i aportacions. Fins aviat!

 

 

Resum de la lectura de Javier Onrubia: «Enseñar: Crar zonas de desarrollo próximo e intervenir en ellas»

L’ensenyança ha d’ajudar al procés de construcció de significats i sentit que efectua l’alumne, la característica bàsica que ha de complir per a portar a terme lla seva funció és la d’estar d’alguna manera vinculada a aquest procés de construcció. La condició bàsica per a que l’ajuda sigui eficaç és que s’ajusti a la situació i les característiques que en cada moment presenti l’activitat mental constructiva de l’alumne. Per això, l’ajuda ha de tenir dues grans característiques:

1. Ha de tenir en compte els esquemes de coneixement dels alumnes en relació al contingut d’aprenentatge del que es tracti i prendre com a punt de partida els coneixements previs dels alumnes.
2. Ha de provocar reptes que facin qüestionar aquests significats i sentits i forcin la seva modificació per part de l’alumne.

Per tant, l’ajuda ajustada ha de suposar reptes abordables, és a dir, que els pugui resoldre gràcies a la combinació de les seves possibilitats i de l’ajuda del professor. Aquesta ensenyança com ajuda ajustada té com a objectiu incrementar la capacitat de comprensió i actuació autònoma de l’alumne.

Aquestes ajudes es troben reflexades en la Zona de Desenvoluoament Proper.Es defineix com la distpancia entre el nivell de resolució d’una tasca que una persona pot fer sola i el nivell que pot arribar amb l’ajuda d’algú més competent. Hi ha tres qüestions clares sobre això:

1. Una mateixa forma d’intervenció del professor pot servir com a ajuda ajustada i afavorir el procés de creació de ZDP, i en un altre moment pot no servir en absolut com a tal i no afavorir aquest procés.
2. L’ensenyança no pot limitar-se a proporcionar sempre el mateis tipus d’ajuda ni intervenir de manera homogènia i idèntica en cada cas. Ajustar-se i crear ZDP requereix variació i diversitat en les formes d’ajuda.
3. La valoració de fins a quin punt una determinada ajuda resula o no adequada en una situació concreta depén del moment del procés en el que ens trobem.

Aquestes són algunes de les característiques del procés d’interacció professor/alumne: La primera és que ha d’insertar l’activitat puntual que l’alumne realitza en cada moment en el àmbit de marcs i objectius més amplis e els quals aquesta activitat pugui prendre significat de manera adequada. La segona és possibilitar la participació de tots els alumnes en les diferents activitats i tasques, fins i tot si el seu nivell de competència, el seu interès o els seus coneixements resulten en un primer moment molt escassos i poc adequats.  La tercera és que s’ha d’establir un clima relacional, afectiu i emocional basat en la confiança, la seguretat i la acceptació mútua. Després, s’ha d’introduir modificacions i ajustaments específics tant en la programació més ampla com en el desenvolupament de la pròpia actuació. La cinquenaés promoure la utilització i profundització autònoma dels coneixements que s’estiguin aprenent per part dels alumnes. A més a més, s’han d’establir relacions constants i explícites entre els nous continguts. També s’ha d’utilitzar el llenguatge de la manera més clara i precisa possible, tractant d’evitar i controlar possibles malentesos. I per últim, utilitzar el lleguatge per a contextualitzar i reconceptualitzar la experiència.

A més de fer interaccions entre professor i alumne, també es poden crear ZDP amb interaccions alumne-alumne. Els alumnes fan de professors i donen la seva opinió sobre reflexions dels seus companys. Aquí intervindria la tutoría entre inguals, en el que un alumne expert ajuda i instrueix a un company menys expert.

Per finalitzar, podem donar una imatge global determinada del que suposa el procés d’ensenyança: possibilitar i enmarcar la participació dels alumnes, adaptar-se a ella de manera contingent i al mateix temps forçar formes elaborades i independents d’actuació per la seva part, tot això en la mesura adequada en cada situació.

 

 

 

 

 

Resum de la lectura: Javier Onrubia (1997). Enseñar: crear zonas de desarrollo próximo e intervenir en ellas. Capítulo 5. EL constructivismo en el aula. Editorial Graó.

 

Quin estil d’autoritat mostra el mestre López?

No sabria dir ben bé quin estil és el mestre López, si autoritari, democràtic o permissiu. Crec que seria una barreja entre autoritari i democràtic.

Penso que és autoritari perquè té unes normes que els infants han de complir i es veu que els nens el respecten. També ho penso perquè es veu un professor una mica fred, que parla amb els alumnes i els fa reflexionar però trobo que d’una manera més distant, més freda. Encara que a la pel·lícula no es veu gaire si és autoritari o no, és la sensació que a mi em dóna.

D’altra banda, crec que té un estil democràtic, ja que parla moltíssim amb els infants, els fa reflexionar… Quan estan a classe fa que els nens estiguin atents i facin les tasques manades, però alhora, pot jugar amb ells, riure, parlar, ajudar-los amb els seus problemes…. És a dir, que quan ha de ser autoritari ho és i quan ha de ser més permissiu, també.

 

A banda d’alguns actes visualitzats a la pel·lícula que no estic gaire d’acord, ja que jo ho faria d’una altra manera, penso que el mestre López és un bon mestre. Les metodologies d’ensenyament – aprenentatge que utilitza m’agraden, es nota que els seus alumnes se l’estimen molt i això és perquè ha sapigut ser un bon mestre i connectar molt bé amb els seus alumnes.

Activar els coneixements previs

El primer element que dinamitza un procés d’aprenentatge són els coneixements previs de l’alumne, en conseqüència el docent ha d’implementar les estratègies que permetin enfilar el coneixement nou amb el coneixement previ. En aquest sentit Ausubel afirma «Si hagués de reduir tota la psicologia educativa a un sol principi, enunciaría aquest: el factor més important que influeix en l’aprenentatge és el que l’alumne ja sap. Averígüese això i enséñese en conseqüència «.

Per a David Ausubel un aprenentatge té significativitat, si li permet relacionar el nou coneixement amb el coneixement que ja té, la persona que aprèn. Aquestes relacions han de ser «substantives i no arbitràries» exigeix ​​Ausubel. Així que qui aprèn ha de donar significat a allò que vol aprendre i això només és possible a partir del que ja es coneix (així sigui pobre, poc i difús) i mitjançant la modificació d’esquemes i estructures pertinents amb la situació d’aprenentatge.

La funcionalitat d’un aprenentatge s’estableix a partir que les noves estructures cognitives permeten, no només assimilar els nous coneixements, sinó també la seva revisió, modificació i enriquiment, establint noves connexions i noves relacions entre ells. La memorització significativa sorgeix de la mateixa assimilació i integració, ja que l’après no només modifica l’estructura que integra sinó també allò que s’integra, això impedeix la reproducció nítida, exacta i precisa. Allò que aprenc, ho comprenc i si ho comprenc, ho puc expressar amb les meves pròpies paraules.

A la pel·lícula podem observar com el mestre López activa els coneixements previs del Jojo, un nen inquiet i dinàmic. El mestre li fa una primera pregunta: Fins a quant saps contar? El Jojo li respon que fins a 100 i que ja no hi ha més números a partir de 100. Però el mestre li fa veure que si que hi ha més números i el fa contar fins a 1 milió, preguntant-li tota la estona si es pot seguir contant. El Jojo arriba tot sol a la conclusió de que hi ha números infinits i que tot i que només sabia contar fins a 100, sap que hi ha el número mil, dos mil, cent mil i fins a un milió.

D’aquesta manera està activant els seus coneixements previs, ja que l’ajuda a contar però és el nen el que va dient més i més números. Per tant, ell sabia que aquests números existien però no sabia a quin lloc anaven, els seus coneixements estaven desendreçats (per dir-ho d’alguna manera).

 

 

 

 

Text extret de: El aprendizaje significativo. Importancia de los conocimientos previos de los estudiantes. En: Maestrociro’s Blog. [en línea]. [Consulta el 30 de maig de 2013] Disponible en: http://maestrociro.wordpress.com/2010/08/22/el-aprendizaje-significativo-importancia-de-los-conocimientos-previos-de-los-estudiantes/

Implicació de les famílies en l’aprenentatge del seus fills

A la pel·lícula «Ser y tener» podem veure com les famílies s’impliquen en l’aprenentatge dels seus fills. Un clar exemple és l’escena en que un nen està fent els deures a casa i són exercicis de multiplicacions. Es veu com primer està la mare al seu costat ajudant-lo, després el seu tiet i finalment es veu a tota la família amb el nen ajudant-lo a acabar els deures. Aquí es veu clarament que la seva família està implicada en l’ensenyament i aprenentatge del seu fill.

Un altre exemple, és la mare de la Natalie, quan va a l’escola a parlar amb el mestre sobre la seva filla perquè ja no sap que fer per a que aprengui, perquè per més que li repeteix i l’ajuda a estudiar, a ella li costa molt i no aconsegueix aprendre. Llavors va a parlar amb el mestre per a que l’aconselli i per a que li digui com li està anant a l’escola. En aquesta escena també es veu com la mare es preocupa per l’aprenentatge de la seva filla.

 

El que no es veu és la implicació de les famílies en l’escola, és a dir, que les famílies participin en activitats escolars, que puguin donar la seva opinió (com es fa aquí gràcies a l’APMA), ni que la feina de l’escola i de la família estigui lligada. Encara així, penso que al ser una escola rural que és més familiar, hi ha implicació de les famílies.

Afecten les expectatives del mestre en l’aprenentatge?

La resposta a aquesta pregunta és clara. SÍ. Les expectatives que un mestre o qualsevol altra persona tingui d’algú, li afectarà directament. En el cas d’un mestre cap a un alumne:

Imaginem que a aquest alumne li costa més aprendre que als demés i treu males notes. Si aquest mestre, a més, li diu que no cal que s’esforci perquè no aprendrà mai i que no creu que aprobi l’assignatura, l’alumne es desmotivarà molt i es rendirà, ho deixarà per impossible que ell pugui aprobar i aprendre i la seva autoestima baixarà moltíssim.

En canvi, en la mateixa situació, si el mestre li diu que creu en ell, que sap que ell podrà aprobar i serà capaç d’aprendre, l’alumne es motivarà i s’esforçarà per aprendre, perquè sap que el seu mestre creu en ell i això li aporta confiança per poder fer-ho i seguir endavant. Segurament l’alumne acabarà aprobant gràcies a aquestes expectatives del mestre i la seva autoestima pujarà.

 

A la pel·lícula podem veure això amb la Natalie, una nena que li costa bastant aprendre i relacionar-se amb els demés. Gràcies a les bones expectatives que té el mestre López cap a ella, la Natalie ho aconsegueix, passa de curs i a més, va començar a parlar més amb els seus companys i amb el mestre. El mestre López creia i tenia fe en ella i això va afectar positivament.

L’ajuda ajustada

Una ajuda és ajustada quan s’adapta a les característiques i necessitats de l’alumne, ja sigui a través del diàleg com per mitjà de la presentació de materials. Una ajuda no és ajustada si la intervenció docent apunta capacitats ja adquirides o que excedeixen el seu ZDP.
És important que no s’esgoti l’explicació del docent en el grup, sinó que hi hagi un temps de realització d’experiments, disseny de jocs, explicacions entre companys, resolució de problemes … on el professor pugui intervenir de forma més individualitzada.

A la película visualitzada a classe, podem veure alguns exemples d’aquest tipus d’ajuda. La Natalie és una nena que té un problema per a l’aprenentatge i per relacionar-se amb els demés, i el mestre, quan li ha de dir si passa de curs o no, en comptes de fer-ho davant de tots, se l’emporta a fora i parlen ells dos sols. D’aquesta manera ella es sentirà millor que estant devant de tots els companys i el vincle de confiança és molt major. A més d’això, a la Natalie sempre se l’ajuda més i de manera diferent als seus companys perquè té més dificultats per aprendre i necessita que utilitzin diferents mètodes d’ensenyament amb ella.

Una altra escena de la pel·lícula on podem veure aquesta ajuda ajustada és amb el nen que està llegint. El mestre està al seu costat escoltant com llegeix i quan s’equivoca, el mestre lo torna a dir la paraula bé però sense dir-li que s’ha equivocat, i quan li costa llegir una frase, el mestre l’ajuda a començar les paraules.

Text extret de: Dolores Peña. Ayuda y ajuste de ayuda. En: La teoria socio histórica (Vigotsky). [en línea]. San Isidro Bs As. [Consulta el 28 de maig de 2013]. Disponible en: http://www.educacioninicial.com/EI/contenidos/00/0350/365.ASP

Zona de Desenvolupament Proper (ZDP)

És la distància entre el nivell real de desenvolupament determinat per la capacitat de resoldre independentment el problema i el nivell de desenvolupament potencial determinat a través de la resolució d’un problema sota la guia d’un adult o en col · laboració amb un altre company més capaç.
La ZDP proporciona psicòlegs i docents un instrument mitjançant el qual poden comprendre el curs intern del desenvolupament perquè utilitzant aquest mètode podem prendre en consideració no només els cicles i processos de maduració que ja s’han completat, sinó aquells que es troben en estat de formació , que estan començant a madurar ia desenvolupar-se.
Una total comprensió del la ZDP hauria de concloure en una avaluació del paper de la imitació en l’aprenentatge. En avaluar el desenvolupament mental, només es prenen en consideració aquelles solucions que el nen arriba sense l’ajuda de ningú, sense demostracions ni pistes, en tant la imitació com l’aprenentatge es consideren processos mecànics. Però no obstant això, Vigotsky s’observa que això no és consistent ja que, per exemple, un nen que tingués dificultats per resoldre un problema d’aritmètica, podria captar ràpidament la solució al veure com el professor ho resol en el pizaron. Encara que si el problema fos de matemàtica avançada, el nen mai podria accedir a ell.

 

A la pel·lícula «Ser y tener», podem apreciar diferents situacions en les que el mestre López crea zones de desenvolupament proper. Com per exemple, quan els nens estan escrivint la paraula «mama». Hi ha un nen que no sap escriure-la, i el mestre, en comptes d’ajudar-lo a escriure, li va donant pautes per fer les lletres: «has de fer un palet cap amunt, un altre cap avall, ara fes una rodona amb un palet…». Per tant, està creant una zona de desenvolupament proper.

Hi ha una altra situació en el que el mestre està explicant que quan l’ amic és un nen, acaba en «go» (amigo), i si és una nena, en «ga» (amiga). Després els formulen frases curtes amb aquestes paraules segons si són nens o nenes. Una nena s’equivoca i escriu el pronom darrere de la paraula «amic». El mestre la corregeix i li explica que primer va el pronom i després la paraula. Llavors la nena ho enten i fa la frase bé.

 

Penso que crear zones de desenvolupament proper és molt bo perquè ajudes al nen a fer alguna cosa per ell mateix, i això els hi agrada perquè senten que poden fer coses sols, que són autònoms i ajuda a pujar la seva autoestima. Si cada cop que no poguéssin fer alguna cosa sols, ho fes l’adult, el nen no podria aprendre bé i sempre dependria de l’adult.

Text extret de: Zona del desarrollo proximo (ZDP) [en línea] [Consulta el 27 de maig de 2013] Disponible en: http://eddycusicanquiflores.galeon.com/aficiones1507010.html

Escoles rurals al nostre entorn

A Andorra no existeixen escoles rurals avui dia, però al nostre entorn, com a Espanya i França sí que n’hi ha.

A Espanya encara hi ha nens que acudeixen als anomenats col·legis rurals per rebre l’educació infantil i primària. Aquests col · legis, per als quals es necessita un mínim de cinc nens, es caracteritzen pel seu escàs nombre d’alumnes. Els col · legis rurals de pobles propers s’agrupen per formar un conjunt educatiu i així compartir recursos i professors.
Un Col · legi Rural Agrupat (CRA) és un centre que té les seves aules repartides entre diverses localitats. El col · legi que està al poble més important de la comarca es fa càrrec de la gestió i administració. Avui en dia, amb la millora en les comunicacions, la despoblació del camp i el baix índex de natalitat, molts escoles rurals estan desapareixent. No obstant això, encara queden al país llogarets en zones de difícil accés en què es necessita mantenir oberts aquests centres. En alguns casos en què els nens viuen lluny de l’escola, fins i tot se’ls posa un servei de taxi gratuït.

A França: Les MFR (Maisons familiars Rurals) van sorgir en 1935 per iniciativa de famílies agricultores. Desitjaven que els seus fills alternessin la formació amb el treball en les explotacions. Actualment existeixen a França més de 450 escoles d’aquest tipus, amb uns 45.000 alumnes. I la idea s’ha exportat a 22 països.
El més recent és la seva adaptació a la ciutat. Els nous alumnes urbans poden triar cursos com jardineria, neteja pública, cuina, hoteleria i altres serveis, v.gr. l’atenció de persones minusvàlides, nens o gent gran.
Però abans arribar al medi urbà, les MFR han hagut de sobreviure en el medi rural: als anys 70, pressionades pel descens d’ocupació agrícola, ja van ampliar la seva oferta formativa als treballs artesanals, la indústria i els serveis del medi rural.

Text extret de: Laura Martín Cisneros. Los colegios rurales en España. En: Tecla. [en línea]. [Consulta el 26 de maig de 2013] Disponible en: https://onslowcollegespanish.wikispaces.com/file/view/TECLA+los+colegios+rurales+en+EspanaB1.pdf

Escuelas rurales francesas abren filiales en la ciudad. En: Aceprensa. [en linea] [Consulta el 26 de maig de 2013] Disponible en: http://www.aceprensa.com/articles/escuelas-rurales-francesas-abren-filiales-en-la-ci/

Les escoles rurals

Es coneix com a Escoles Rurals aquelles que estan «ubicades  a entorns allunyats del mosaic principal d’una localitat», en un espaciogeográfico amb «reduïda oferta de serveis públics i limitats mitjans de accés, entre altres característiques.Amb una mica més de detalls, la definició operativa s’incorpora a la modalitat
rural a les escoles ubicades «a més d’1 quilòmetre de la vora del mosaic
principal de la localitat i l’àrea d’influència de 1.000 metres estécompuesta de parcel · les rurals, zones naturals (muntanya, banyat, via de rius). »

Per entrar en aquesta categoria amés han de complir amb el criteri pedagógic de tenir habilitació legal per implementar sistemes alternatius d’organizació institucional a fi d’assegurar la trajectòria dels seus alumnes, comptar amb agrupacions d’estudiants en més graus, més anys, etc., Aixícom amb models d’organitzacions de escoles nucleades o agrupades.

Avantatges:

• Major contacte i relació més propera i personal entre professors, alumnes i pares.
• Major autonomia administrativa i professional en el procés instructiu.
• Són més fàcils les activitats extraescolars.
• Major contacte amb la natura que pot utilitzar com a recurs didàctic.
• Matrícula petita, es dóna una veritable ensenyament individualitzat, s’afavoreix les ACIs, l’avaluació és contínua, …
• Diversos cursos en una mateixa aula, per la qual cosa enriqueix la convivència i el procés de socialització.
• El treball continuat amb els nens afavoreix la seva formació i se’ls coneix més a nivell individual i grupal.
• Que l’alumne hagi de treballar només durant gran part del temps, augmenta la responsabilitat, l’autogovern i la iniciativa.

Inconvenients:

• Absència de Pre-escolar com a tal.
• Aïllament físic-humà i cultural de professors i alumnes.
• Descontextualització de programes, llibres de text inadequats, …
• Inadequada formació inicial del docent.
• Exigeix ​​gran esforç del docent per muntar tot el sistema instructiu de tots els nivells i cursos.
• Hi ha una limitació en el docent, tant en el domini de totes les matèries com en la metodologia de les mateixes.
• Manca de serveis socials.
• Manca d’una mínima infraestructura cultural.
• A les escoles unitàries, si el professor falta, els alumnes no tenen substitut.
• Absentisme escolar (faltes injustificades).

 

 

 

Text extret de: La escuela rural. En: Scribd. [en línea] [Consulta el 26 de maig de 2013]. Disponible en: http://es.scribd.com/doc/96360249/La-Escuela-Rural-Concepto